MAMT, 50 ANYS.MIREM ALGUNA COSA PASSA.

Aquesta entrada és un petit homenatge personal. No és una crònica oficial ni una ressenya, sinó la mirada d’algú que estima aquest museu, que l’ha vist canviar i que, aquests darrers temps, té la sensació que viu un dels seus millors moments.

Mig segle mirant

El Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona va néixer el 1976 amb una funció molt clara: exposar d’una manera permanent les obres que la institució havia anat reunint. Amb els anys, aquella col·lecció s’ha convertit en un referent cultural de primer ordre per a tota la demarcació, i el museu ha esdevingut també un espai per incentivar la producció i la creativitat dels nostres artistes. Julio Antonio, el Tapís de Tarragona de Joan Miró, l’escultura, la pintura, i cada cop amb més força la fotografia, formen part d’una història que és també la història artística del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès.

Cinquanta anys donen per a moltes transformacions. Canvis d’espais, de muntatges, de maneres d’entendre què ha de ser un museu i per a qui. El MAMT ha passat de ser un lloc on es guardaven i s’ensenyaven obres a ser un lloc on passen coses: exposicions temporals, activitats pedagògiques, publicacions, arxiu, biblioteca, col·laboracions amb festivals com l’SCAN de fotografia… I tot apunta que la transformació no s’atura aquí: el Palau de la Diputació està previst que aculli el museu en el futur, i obrirà una etapa nova.

La festa

El divendres 23 d’octubre, de sis a deu del vespre, el museu va obrir les portes i, literalment, va sortir al carrer. Sota la direcció artística de Judith Pujol, creadora escènica, dramaturga i gestora cultural, una vintena d’artistes nascuts a la demarcació o vinculats a ella van convertir el recorregut entre el MAMT i el Palau de la Diputació en una gran exposició viva, amb instal·lacions, música, dansa, projeccions i accions participatives.

Com ho diu molt bé el programa: «Ballar, brindar i celebrar el que ha passat. I deixar espai per tot el que encara ha de passar.»

01 · Dins del museu

Tot va començar a l’hora de la posta de sol, a l’interior del MAMT. Ens hi donava la benvinguda Perfecta quietud lluminosa, d’Alba G. Corral, una revisió de la seva obra Perfect Brilliant Stillness (2015), feta amb codi i una nova imatge desenvolupada a partir d’un capvespre a la Ràpita, al delta de l’Ebre: un paisatge que es fragmenta, es duplica i es reorganitza en temps real, on la llum, l’aigua i la vegetació es descomponen i es tornen a construir constantment.

Més endins, Lluc Queralt presentava L’arxiu de Lluc Queralt, un treball a partir de l’arxiu fotogràfic del museu que posava en relació fotografies d’arxiu de treballadors i treballadores del museu i de la Diputació amb noves imatges. Gestos, postures, textures i geometries que travessen dècades i que converteixen l’arxiu en un territori actiu de memòria.

I, recorrent l’espai, L’escena, amb el so de Magí Capdevila, la llum de Manoly Rubio, la veu de Neus Pàmies i els cossos de la companyia La Im.perfecta, dirigida per Raquel Méndez. Una proposta que partia d’una idea preciosa: fer que el museu respiri, que el passat, el present i el futur coincideixin per un instant en un mateix cos viu.

02 · El recorregut pel carrer

I després, sortir. Perquè, com diu el programa, sempre falta espai. Des del carrer de Santa Anna, la festa va passar per la plaça del Fòrum, el carrer d’en Granada, l’Arc de Sant Antoni i el passeig de Sant Antoni, fins a arribar al Palau de la Diputació. Pel camí, tres peces de la col·lecció permanent van sortir del seu lloc i van ser reinterpretades per artistes d’avui:

• Plaça del Fòrum · CaldodeCultivoO la fi del món o la fi del capitalisme, a partir de L’astrònom de Lluís M. Saumells: una invitació a alçar la mirada i a imaginar futurs possibles.
• Carrer d’en Granada · Susanna IngladaEntrellaçats, un diàleg amb el Monument als Herois de Tarragona de Julio Antonio que transforma l’heroisme en una idea col·lectiva, de cossos que se sostenen els uns als altres.
• Quim PackardRocam, follets, esfinx, a partir de l’Esfinx de Roscoff de Josep Nogué, per parlar de paisatge, geologia i mirada.

Vaig fer aquest recorregut amb la càmera a la mà, i el que més em va impressionar va ser la gent. Gent de totes les edats, veïns, curiosos, famílies, artistes, persones que potser no havien entrat mai al museu i que, aquell vespre, el seguien carrer avall.

03 · L’arribada al Palau

Al pati del Palau ens esperava Balisa mòbil, de Josep Poblet: llums suspeses que orienten, assenyalen i obren una direcció. L’obra hi quedarà instal·lada, com a primera peça de la futura seu del museu, per relacionar tots dos espais: el museu que ha estat i el que serà.

Després va arribar la música. Terrae va presentar Nostre gra, un viatge riu avall per les cançons i el patrimoni immaterial de les Terres de l’Ebre. Meli Perea va fer sonar Temas, terapias y visajes, des de les arrels afrocolombianes, el rap i l’electrònica. I David del Campo, de Campitös pastry & choco, va reproduir el Tapís de Tarragona de Miró amb 2.430 bombons de xocolata: una obra que, a mesura que el públic se la menjava, deixava aparèixer un altre missatge. Art per compartir, literalment.

Per acabar, la façana del Palau es va convertir en una gran pantalla. Les projeccions d’Alba G. Corral, amb la llum de Manoly Rubio i les il·lustracions d’Alba Domingo (El passat, present i futur, tres figures que travessen el temps a través de la mirada), van recollir totes les capes de la festa i les van projectar sobre l’edifici on, d’aquí a uns anys, viurà el museu.

Mai tan viu

Ara vull dir una cosa que és pura opinió personal, però que sento de debò: em sembla que el MAMT no havia estat mai tan viu com ara.

Darrere d’una festa com aquesta, i de tot el que el museu fa durant l’any, hi ha un equip humà molt potent. Persones que conserven, que restauren, que documenten, que investiguen, que munten exposicions, que pensen activitats per a escoles i per a públics de tota mena, que cuiden l’arxiu i la biblioteca, que es fan càrrec de la producció i de tots els detalls tècnics que ningú no veu.

El que estan fent em sembla una tasca increïble. Tantes exposicions, tantes propostes, tanta voluntat d’obrir el museu a la ciutat i de connectar-lo amb els artistes del territori, amb la fotografia, amb la música, amb la gent. Un museu que no només guarda el passat, sinó que es mou, que respira i que es pregunta què ha de ser demà.

Gràcies a tot l’equip per la feina, per la il·lusió i per fer-nos mirar.

Fotografies: Rubén Perdomo. Informació extreta del programa de mà «MAMT, 50 anys. Mirem, i alguna cosa passa» (Museu d’Art Modern de Tarragona – Diputació de Tarragona) i de la nota de premsa de la Diputació de Tarragona del 23 d’octubre de 2026.