Ahir vaig ser a la inauguració d’AND PRAXIS, al NEWART Centre de Reus, gravant un reportatge. Vaig sortir amb la sensació d’haver vist, en una sola sala, la memòria de com l’art va aprendre a parlar amb les màquines.
L’exposició reuneix més de trenta pioners de l’art dels nous mitjans, en memòria de Vicente Matallana, director artístic del centre. No hi ha comissari: cada artista va triar l’obra que volia que el representés, sota el lema «non-curated but worked with love». Algunes peces s’han refet per a l’ocasió, i això ja diu molt de què va tot plegat.
La sala és petita, però cada paret demana aturar-s’hi. Pantalles de tots els tamanys enceses alhora, amb imatges que semblen venir de mons diferents, i una taula central que projecta un mapa de les obres i de com es connecten entre elles. És una conversa de dècades que passa alhora.
I hi ha noms que han escrit la història del gènere. Stelarc va portar el cos humà més enllà dels seus límits amb la seva mà robòtica, i aquí es mostra el seu HAHA. Jeffrey Shaw, que va convertir el cinema en un espai que es recorre. Christa Sommerer i Laurent Mignonneau, que van fer de la vida artificial una experiència que es toca. William Latham, que va fer créixer formes orgàniques amb algoritmes molt abans que existís el que avui anomenem IA generativa. Ernest Edmonds, que fa dècades que pinta amb regles i codi. Paul Sermon, que proposa amb Homo Telematicus connectar persones de deu països en una mateixa escena.
El més fascinant és la varietat: art telemàtic, interactiu, vida artificial, bioart, art generatiu, realitat virtual. Hi ha des d’una visualització científica fins a un perfum pensat per a robots. I és sobretot un art fet per a qui s’atreveix a mirar-lo a poc a poc, perquè demana atenció, i de vegades participació.
Però el que més em va interessar no es veu a la sala. Aquestes obres depenen de màquines i programes que caduquen: un equip que avui funciona, d’aquí a deu anys pot no arrencar. El NEWART Centre, que impulsa la NEWART Foundation i que presideix Andreu Rodríguez, es dedica a una cosa poc vistosa i molt necessària: documentar, conservar i reactivar obres amenaçades per l’obsolescència tecnològica. L’exposició funciona com un arxiu viu. Un museu que no només mostra: també cuida, repara i manté en marxa allò que d’una altra manera es perdria.
Vaig sortir-ne content, de debò. Fa molts anys que treballo amb imatge i sé el poc habitual que és trobar una proposta així, cuidada fins a l’últim detall i feta des de la iniciativa privada. Ho dic perquè em retorna la confiança que encara hi ha qui aposta per coses ben fetes i amb ànima. Qui tingui ocasió, que passi per Reus.
Tots els artistes i obres, i la informació per visitar l’exposició, a newartcentre.es.