BIOGRAFIA:

Cristina Serra Juncosa, nascuda a Tarragona el 1979, va estudiar Arquitectura a Barcelona (ETSAB-UPC) i, més tard, fotografia a l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona (EADT). De nou a Tarragona, la fotografia li servirà per "re-veure" la seva ciutat natal.

Com a fotògrafa, fa treballs d’encàrrec vinculats amb l’arquitectura i, d'altra banda, també desenvolupa projectes personals. D’entre els seus projectes personals, cal destacar l’interès per la ciutat i per la relació de l’individu amb el seu entorn immediat, amb el lloc on viu. Així, el territori, la ciutat, el barri o la casa esdevenen l'excusa o l'objecte dels seus treballs. En aquest sentit, documenta l’enderroc de l’Hostal del sol, “Adéu sol” o compara diferents Palaus de la Part Alta de Tarragona, “Públic, privat, okupat” (Premi Carles Mani 2010, concedit per l’Ajuntament de Tarragona).

Els seus treballs s’han exposat bàsicament al Camp de Tarragona: als Serveis Territorials de Cultura; al festival internacional de fotografia SCAN; a la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya COAC Tarragona; al centre de lectura de Reus; i al Museu d'Art Modern de Tarragona, entre d'altres. També ha auto-editat un parell de llibres.

Qualsevol espai en la ment de l'arquitecte esdevé arquitectura.
En la mirada sobre els espais s'hi descodifica la memòria interna dels llocs que hem viscut. En la fotografia, memòria i presència prenen complicitats subtils, secretes converses, intimitats no resoltes. Hi ha una línia fina on l'ordre preestablert i l'entropia generen fricció, allà hi resideix l'ontologia del treball de Cristina Serra.

Pedrera, (Menorca, 2010) ja ha entrat en aquest club privat d'imatges escollides que retornen del limbe de la manufactura per erigir-se com espais mentals preexistents. Imatges que han assumit amb naturalitat una nova funció narrativa estrictament postmoderna, desproveïdes de l'evidència formal i la lògica discursiva, carregades de tensions irresolubles i contradiccions erràtiques, atzarosament cirúrgiques.Composicions on la lent assumeix el risc de la frontalitat, d'una òptica propera a la visió de l'ull humà a la recerca d'una veracitat intangible.

En aquesta obra trobem un diàleg de dimensions entre el pla i el fons, un joc cubista que ens remet a la més arcaica de les arquitectures, la que construeix a raó d'excavar en una superfície. Un instint maternal s'amaga darrere aquesta lògica, un cert ventre calent hi batega. Més enllà la tekné ens proveeix del sentit constructor, de la llibertat formal i l'habilitat performadora. Pedrera és una ruïna, un sediment que ens mostra el buit construït, buit que manifesta poèticament totes les altres formes que han pogut esdevenir. Una imatge que funciona de connector invisible entre categories epistèmiques, entre l'espai construït i la ment de l'arquitecte.

Text: Blai Rosés

REFERENTS:

Ezra Stoller, Julius Shulman, Candida Höfer,

Manolo Laguillo, Xavier Ribas, Simona Rota

CRÈDITS:

Impulsa i organitza: Estudio Perdomo

Col·labora: Marcs Virgili i Cervesa KESSE

AGRAÏMENTS:

Col·legi d’Arquitectes de Tarragona i Blai Rosés

FOTÒGRAFS PHOTO KM 0:

Miguel Bernús, Gerard Boyer, Pep Escoda, Ramon Cornadó, Ram Giner, Verònica Moragas, Nani Nolla, David Oliete, Rubén Perdomo, Lluc Queralt, Alba Rodríguez, Cristina Serra.