>Introducció
L’Amfiteatre, el monument insígnia de Tarragona, l’edifici que va completar la triologia
de recintes d’espectacles que tota ciutat romana havia de tenir. La descripció d’aquest
espai emblemàtic s’acompanyaria d’una extensa ressenya històrica i d’una llarga relació
de detalls arquitectònics. Ruben Perdomo, però, dóna una nova dimensió a la
construcció que va afavorir que el conjunt arqueològic de la ciutat fos declarat
Patrimoni Mundial de la Humanitat, l’any 2000. I ho fa a través d’ El Batec del Temps,
el projecte 3.0 de Tarragona Cultura que pretén reivindicar la riquesa històrica del
municipi a partir de la interpretació de creadors actuals.
>Concepte
El projecte de Perdomo s’ha basat en l’observació, en el seu sentit més ampli. La
implicació de tots els seus sentits en aquesta tasca ha originat Estrats, una creació
audiovisual inèdita que descobreix les dualitats de l’ésser i l’objecte. Aquesta nova eina
divulgativa es presenta com un “menú degustació” que connecta la realitat i l’imaginari
a partir de tres elements bàsics: llum, pedra i mar. La proposta, bastida de creació
artística, qüestiona els límits de la percepció sensorial i s’aboca a la desconstrucció de
l’ordenació establerta per originar una nova representació il·lusòria.
Estrats sorgeix de la definició més bàsica de la paraula: la superposició de capes que
conformen una estructura. L’Amfiteatre, a més de respondre a uns paràmetres i a unes
fases de construcció per revestiments, recull en un únic espai diverses capes d’història.
Així doncs, l’Amfiteatre romà, la basílica visigòtica i l’església romànica de
Tarragona s’exposen als ulls del visitant.
És mitjançant aquesta primera presa de contacte més “primitiva” amb l’espai –en el
sentit d’advertiment elemental- que Perdomo inicia una expedició d’al·lusions fins a la
introspecció. Aquesta anàlisi comença des de la superfície, com dèiem, amb el
reconeixement de la superposició arqueològica. La segona deducció fa incís en els
aspectes socioeconòmics que han situat -i situen- l’Amfietatre com un pol d’atracció
turística i d’inversió. En aquest sentit, cal destacar la distribució de grades que es feia
per estatus, és a dir, l’estratificació social. El darrer estrat examinat és l’orgànic, un
valor que el vidoecreador tarragoní ha treballat amb deteniment. I és que en aquest
punt s’hi evoquen dues qüestions. D’una banda, l’efecte humanitzador de l’erosió sobre
la pedra, un material aparentment quiescent. De l’altra, la qualitat mutable d’aquest
mateix element, fins al punt que s’hi germinen nous organismes. Aquesta idea s’empara
en la necessitat de transformar l’atmosfera expiatòria que ha desprès l’espai al llarg de
la història en tots els seus usos.
>Recursos
Estrats mostra tres estats del coneixement intern de l’individu, obstinat a entendre el
passat. Perdomo presenta allò mateix que veuen els ulls del personatge, fil conductor de
l’audiovisual. El punt d’inici és la consciència, que s’exemplifica a través de recursos
sonors i allibera el projecte de grafismes excessius.
L’espectador és situat a l’Amfiteatre i participa de l’incansable necessitat trobar
respostes a través de la mirada fotogràfica del subjecte vehicular, que crea un nou espai
figuratiu entre les restes arqueològiques i l’objectiu de la seva càmera. Aquestes
instantànies dibuixen el perfil de l’ésser, que cerca irreductiblement. L’amplada, la
longitud i la profunditat assoleixen una nova dimensió tetradimensional gràcies al
fenomen del temps i la manera com es copsa la seva successió. Les capes sobre les quals
para atenció Estrats s’introdueixen a través dels vomitoris, els passadissos d’accés a la
pista del recinte.
Subtilment, i mitjançant la utilització d’imatges sonores, el receptor és conduït cap a un
estat de reflexió induïda. El procés de descoberta arriba a l’eclosió en el punt que
l’individu es lliura a la inconsciència i cau en letargia. La instantània dóna pas al
videoart, moment en què Perdomo s’entrega a les llacunes de la consciència i planteja la
hipòtesi sobre la que s’engendra el projecte Estrats: la humanització de la involució
enfrontada a l’evolució de la deshumanització.
De la mateixa manera que el creador, i a través del pla subjectiu emprat, l’espectador
transforma de manera orgànica l’espai i la realitat que se li presenta. Estrats proposa
un aprenentatge de doble direccionalitat: la construcció de l’imaginari a través de
l’observació plausible i la desconstrucció d’allò après per extreure l’essència de la lliure
interpretació d’idees.
Text: Marta Trill